Abraçar el canvi: el meu viatge a través de la incertesa

De petit, creia que algun dia tot encaixaria ordenat, perfecte, al seu lloc. És una il·lusió bonica, oi? Pensar que la vida simplement es posarà en ordre. Però la vida tenia altres plans.

Recordo estar en algunes cruïlles, quan una decisió podia canviar-ho tot. La por al desconegut era aclaparadora. Tot i així, cada vegada vaig descobrir que el canvi no és quelcom a témer, sinó a abraçar. És a través del canvi que creixem, evolucionem i descobrim el nostre veritable potencial.

Mirant enrere, amb prou feines puc creure la quantitat de vegades que el meu camí s’ha desviat alguns canvis els vaig triar jo, d’altres van arribar sense previ avís. Cadascun em va marcar. Cadascun em va ensenyar una veritat essencial: les emocions no són obstacles a superar, sinó missatges que cal escoltar. Durant molt de temps vaig resistir les més incòmodes, la por, la tristesa, la frustració. Amb el temps vaig aprendre que reprimir-les només fa que tornin amb més força.

El que més em va ajudar va ser un canvi de perspectiva: el canvi no ha de ser radical ni absolut. Comença amb passos petits, dormir una mica millor, sentir una mica menys de por, trobar instants de calma. El creixement mai no és lineal, i l’èxit no consisteix a eliminar tots els problemes, sinó a aprendre a avançar, encara que sigui de manera imperfecta.

La meva vida ha estat una pràctica constant d’aquesta veritat. De l’Argentina a Itàlia, on vaig perseguir un somni com a jugador professional de voleibol fins que una lesió al genoll em va obligar a deixar-ho. Després a Espanya, on vaig tornar a començar, validant el meu títol de metge i treballant en tres ciutats abans d’entrar al món farmacèutic. Més tard, a Suïssa, on la meva carrera va créixer encara més. I finalment, un altre gir inesperat: perdre la feina després d’anys de dedicació.

Aquell moment podria haver semblat un final. En canvi, es va convertir en l’inici d’alguna cosa nova. Vaig triar formar-me en psicoteràpia, no només per ampliar coneixements, sinó perquè sentia profundament el desig d’acompanyar altres en els seus propis canvis, pors i nous inicis.

Cada punt d’inflexió de la meva vida va començar amb alguna cosa petita: una elecció, un contratemps, o simplement la curiositat. I cadascun em va mostrar que el canvi mai no és el final de la història, és la porta al següent capítol.

Així que si avui et trobes en la teva pròpia cruïlla, t’animo a veure el canvi d’una altra manera. No com una amenaça, sinó com una oportunitat per escoltar, créixer i fer el següent petit pas endavant.

Perquè a vegades, és el canvi més petit el que obre el camí a la transformació més gran.